Xus González: «A l’entorn rural s’oculten els secrets més íntims»

L’escriptor i investigador criminal dels Mossos d’Esquadra presenta «Nostra Senyora de l’Abisme», una novel·la negra ambientada en una vall pirinenca inspirada en els estius que va treballar a Núria. Parlem amb ell sobre els secrets de les petites comunitats, els límits entre realitat i ficció i la seva particular manera d’entendre la literatura criminal.

Hi ha escriptors que construeixen les seves històries a partir de la imaginació i d’altres que disposen d’una experiència professional que els permet observar de prop allò que la majoria només coneix a través dels llibres o de les pantalles. Xus González pertany a aquest segon grup, tot i que la seva relació amb la literatura va començar molt abans que la seva carrera policial.

Amb més de vint anys d’experiència als Mossos d’Esquadra, González coneix els mecanismes de la investigació criminal, però també la dimensió humana que sovint queda amagada darrere dels delictes. Aquesta mirada es trasllada a una obra literària que busca entretenir sense renunciar a les contradiccions de la societat contemporània.

Després de les novel·les protagonitzades per Silvia Mercado, l’autor canvia d’escenari amb «Nostra Senyora de l’Abisme», publicada per La Campana en català i per Reservoir Books en castellà amb el títol «Nuestra señora del abismo». La història ens porta fins a la fictícia vall de Miranda, un enclavament pirinenc marcat per unes desaparicions inquietants.

L’escenari té un origen especialment personal: González va treballar durant cinc estius com a cambrer a la vall de Núria, una experiència que ara recupera literàriament.

A Negra y Mortal conversem amb ell sobre aquesta nova etapa, la fascinació pel crim real, els límits ètics de la ficció i la seva manera d’entendre la novel·la negra.

Entrevista a Xus González: la literatura negra, el crim i la ficció

Fa més de vint anys que formes part dels Mossos d’Esquadra i bona part de la teva trajectòria professional ha estat vinculada a la investigació criminal. En quin moment vas sentir la necessitat de convertir-te també en escriptor? La vocació literària ja venia de molt abans o va sorgir arran de les teves experiències professionals?

La veritat és que la lectura és una de les meves grans passions, juntament amb el cinema. No recordo cap moment de la meva vida sense un llibre a prop. No obstant això, no va ser fins que vaig arribar a la trentena que em va picar la curiositat de com seria això d’intentar explicar històries com les que a mi m’agraden, carregades de misteris, crims i sorpreses. I, ves per on, ara coneixia de primera mà el funcionament intern d’un cos policial i, a més, anava acumulant un bon grapat d’experiències que em podien ser molt útils per a crear les trames de les meves novel·les.

Després d’«Un trabajo limpio» i «El corsario», amb «Nostra Senyora de l’Abisme» deixes enrere, almenys de moment, la Silvia Mercado i Barcelona per endinsar-te en un entorn pirinenc, amb una comunitat plena de secrets i tensions. Què et va portar a aquest canvi de rumb? Senties la necessitat d’explorar nous territoris narratius?

Després d’aquestes dues novel·les de la Silvia Mercado, juntament amb l’anterior (Abandonar el juego), em venia molt de gust un canvi. Per una banda, volia allunyar-me de l’Àrea Metropolitana i jugar amb un entorn rural on potser sí que tothom sap el nom del seu veí, però això no vol dir que en realitat es coneguin; al contrari, hi ha encara més motius per ocultar-hi els secrets més íntims. Per altra banda, també em venia molt de gust utilitzar un personatge protagonista que no es veiés limitat per l’obligació de complir amb cap norma ni cap llei, com sí que succeïa amb la Silvia i els seus companys policies a les novel·les anteriors.

La vall de Miranda és un dels grans escenaris de la novel·la. Un indret de pelegrinatge, turisme i natura que es converteix en l’escenari d’una història inquietant. D’on neix aquest paisatge? Hi ha algun lloc real que t’hagi servit d’inspiració? I fins a quin punt necessitaves aquest aïllament per construir l’atmosfera de la novel·la?

Fa vint-i-cinc anys, abans de ser mosso d’esquadra, vaig passar-me cinc estius treballant com a cambrer a la vall de Núria, un indret molt especial i on, qualsevol que el conegui, hi trobarà una gran semblança amb la vall de Miranda de la meva novel·la. Ja llavors em va semblar un lloc fantàstic per a ambientar una història, atès que es tracta d’un paratge molt especial on només s’hi pot accedir a peu o amb tren cremallera, i que, tot i el seu característic aïllament (del qual participen sobretot els treballadors), es veu envaït cada dia pels milers de turistes que hi van a passar el dia.

A «Nostra Senyora de l’Abisme» apostes per una narració més coral, amb diferents punts de vista i una estructura que incorpora fragments d’una docusèrie fictícia, «Vall d’Ombres». Aquest canvi respon a una voluntat d’experimentar amb noves formes narratives o era la mateixa història la que et demanava una estructura diferent?

A banda del canvi de localització de què hem parlat abans, també em venia molt de gust variar d’estil narratiu, incloent alguns capítols en primera persona, concretament els que va narrant el mateix Víctor Trafalgar, que ve a ser la seva versió dels fets transcorreguts a Miranda al llarg d’aquell estiu. Els capítols relatats en tercera persona són els referents a la Unitat d’Investigació de Quintana de Ter, encarregada de resoldre les desaparicions que porten produint-se a la vall des de fa quatre anys. I, en tercer lloc, hi ha tots aquests extractes d’una docusèrie televisiva (amb entrevistes, documents oficials, imatges d’arxiu…) que suposadament es va gravar a posteriori dels fets narrats a la novel·la i que pretenen explicar tot el que va succeir en aquell racó del món. Aquest recurs del documental feia temps que volia utilitzar-lo, ja que dona molt de joc i permet explicar moltes coses al lector d’una manera entretinguda i diferent.

La nova novel·la aborda qüestions com la islamofòbia, la instrumentalització política de la por o la precarietat laboral. Quan escrius, tens la voluntat conscient d’introduir una mirada crítica sobre la societat o aquestes inquietuds apareixen de manera natural mentre construeixes la història? Consideres que la novel·la negra té una responsabilitat especial a l’hora de retratar les contradiccions del nostre temps?

El meu objectiu quan escric és, sobretot, entretenir. No obstant això, per a fer-ho, utilitzo tot allò que en el meu dia a dia com a policia i com a ciutadà em xoca i em fa reflexionar. Algunes coses les observo de primera mà per la meva feina, i d’altres en soc testimoni durant la meva vida privada, però totes formen part d’aquest món en què vivim, ple de contradiccions i de sensesentits. I, tot i que no considero que el principal objectiu de la novel·la negra sigui «denunciar les injustícies del nostre temps», sí que crec que ha de mostrar la realitat que ens envolta d’una manera honesta i tan poc partidista com sigui possible (per insatisfactori que això pugui resultar-li a l’autor).

Després de tants anys investigant delictes i coneixent de prop algunes de les cares més fosques de la societat, encara hi ha comportaments humans que et sorprenen? La teva professió ha canviat la manera com mires les persones i entens la naturalesa humana?

Doncs la veritat és que sí: encara hi ha actituds que em deixen ben sorprès, perquè l’ésser humà és capaç del millor i del pitjor. Literalment. A banda dels casos amb què m’enfronto diàriament, no hi ha setmana que no acabi llegint algun incident rellevant succeït al nostre país que em faci moure el cap a banda i banda, perplex. Amb el temps, s’acaba assumint que, el dia menys pensat, la persona més insospitada pot esclatar. Hi ha molta gent que pateix en silenci. S’hauria de parlar molt més de les malalties mentals i, sobretot, no infravalorar la seva gravetat.

Sovint, la novel·la negra presenta investigadors turmentats, policies amb problemes personals i personatges que viuen permanentment al límit. Des de la teva experiència professional, què és el que la literatura acostuma a entendre malament de la feina policial? I què creus que aconsegueix retratar amb encert?

El principal problema que jo trobo quan algú retrata un investigador en una novel·la és oblidar que aquella persona, quan surt de la feina, té les mateixes rutines i preocupacions que qualsevol altra: ha de portar els nens a extraescolars, ha de fer la compra al súper, encarregar-se del sopar i que els nens vagin al llit a l’hora, ha de passar la ITV del cotxe, discuteix amb la seva parella per les feines de casa i per com repartir els dies de Nadal entre les seves dues famílies… En fi, res que no faci qualsevol persona amb qualsevol altra ocupació. Podria semblar que introduir un protagonista turmentat, alcohòlic i solitari, per anomenar tres dels tòpics habituals, és molt atractiu, però jo prefereixo els policies de carn i ossos, com els que conec de primera mà. És per això que cuido molt aquests aspectes a les meves novel·les. D’alguna manera, és el valor afegit que puc aportar. A més, la tasca policial, la investigació, és una feina d’equip, i aquest és un aspecte que, per sort, els nous escriptors respecten i reflecteixen molt bé a les seves obres.

La teva experiència professional t’ha permès conèixer de prop la realitat de la investigació criminal. Quan t’asseus a escriure, com estableixes la frontera entre allò que coneixes professionalment i la llibertat que et proporciona la ficció? Hi ha experiències o situacions que, per principis personals o professionals, prefereixes deixar fora de les teves novel·les?

Moltes de les històries que apareixen a les meves novel·les tenen un punt de partida molt real. No obstant això, els canvis que hi afegeixo són prou rellevants com perquè ningú, i molt menys les víctimes, pugui sentir-se identificat amb els diferents personatges. A banda d’aquest respecte, evidentment em dec al deure professional per no revelar aspectes concrets dels casos en què participo i, molt especialment, dels mecanismes i els recursos que utilitzem els policies per desenvolupar la nostra feina. Es pot dir que desvetllo prou perquè el lector senti que té accés a una informació privilegiada, però no massa per posar en risc la feina policial. Bons exemples d’això són les tècniques de seguiment i vigilància o les punxades telefòniques.

La literatura criminal sovint converteix el delicte en entreteniment. Com a investigador i escriptor, t’has plantejat mai si existeixen límits ètics a l’hora de transformar la violència i el patiment humà en una història destinada als lectors? On situaries aquests límits?

Com a escriptor, el límit el tinc ben clar: a les meves novel·les és lògic que hi hagi patiment i violència, però mai m’hi recreo. Acostumo a ser sec i directe, perquè el meu objectiu no és mai provocar l’angoixa del lector per mitjà d’escenes de violència desmesurada, buscant el morbo i la provocació. I és que, ja com a lector, mai m’han agradat. I molt menys quan estan protagonitzades per nens. Ja he vist prou desgràcies i dolor en directe.

A «Nostra Senyora de l’Abisme» incorpores una docusèrie que reconstrueix les desaparicions. Vivim un moment de gran popularitat del true crime, un fenomen que també ha canviat la manera com el públic consumeix històries criminals. Com valores aquesta fascinació pel crim real? Creus que sempre som prou conscients que darrere de cada cas hi ha víctimes i famílies?

Crec que la fascinació pels crims és innata a l’ésser humà. Ja sabem el morbo que desperta un accident de trànsit o la presència d’algú que s’ha llançat a les vies del metro; poques persones passen per allà i no fan una ràpida llambregada… El valor afegit que tenen els true crime, i que cada vegada es munten més repetint l’estructura d’una pel·lícula (amb plantejament, nus i desenllaç, buscant sorprendre l’espectador amb les pistes aparegudes fins a la detenció de l’assassí), és el fet que les persones que veus en pantalla, les que t’estan explicant allò que va passar, són les mateixes persones reals que ho van viure. I això és molt potent en comparació amb una història inventada. No obstant això, jo crec que hi ha una barrera que no s’ha de creuar mai: no s’ha d’oblidar que el protagonista d’un true crime és la víctima de la història que s’està explicant i, per extensió, la seva família. Aquest protagonisme no ha de recaure mai en l’assassí o assassina, com ha estat passant amb José Bretón o Ana Julia Quezada.

Has publicat diverses novel·les i també col·labores amb la revista «Qué leer». M’interessa especialment el Xus lector. Quins escriptors t’han ajudat a construir la teva mirada sobre la literatura negra? Hi ha alguna novel·la que et fes pensar que tu també volies explicar històries?

El que més m’agrada és llegir novel·la negra, però també gaudeixo amb assajos (de crims i de cinema) i amb les biografies. Entre els meus escriptors favorits, els que més em van motivar a fer el pas d’escriure, hi ha sense cap dubte Elmore Leonard, amb les seves novel·les farcides de criminals i diàlegs divertits i delirants: Cómo conquistar Hollywood, Tú ganas, Jack, Joe Labrava, Cóctel explosivo… Després hi ha obres d’alguns autors del gènere que m’han divertit molt i m’han demostrat que això, sobretot, va de passar-ho bé, tant escrivint com llegint: Un diamante al rojo vivo de Donald E. Westlake, Giro al infierno de John Ridley i Los amigos de Eddie Coyle de George V. Higgins són bons exemples. No em limito a una època concreta, i reconec que, tot i que llegeixo novel·la actual, acostumo a tornar als autors més clàssics del gènere negre.

Escriure una novel·la exigeix temps, constància i una certa disciplina. Com encaixes l’escriptura amb una professió tan exigent com la teva? Ets dels que necessiten una rutina i una planificació o escrius quan trobes el moment i et deixes portar per la història?

Sovint he d’adaptar la meva escriptura als horaris de feina, que no sempre són tan caòtics com pot semblar, però que sí que m’obliguen a canviar la rutina cada cert temps. Pel que fa a la trama, acostumo a planificar-la de manera general abans de començar a escriure el llibre, però després vaig elaborant sobre la marxa petites seqüències de capítols que em permeten anar creant les diferents subtrames i fent créixer tots els altres misteris que sempre apareixen a les meves històries.

Per acabar, m’agradaria mirar una mica més enllà de «Nostra Senyora de l’Abisme». Després de tants anys convivint amb el crim, tant a la realitat com a la ficció, què continua empenyent-te a escriure? Què voldries que els lectors trobessin en les teves novel·les, més enllà d’una bona història?

M’agrada crear històries, agafar detalls i personatges d’aquí i d’allà, elaborar una trama que sorprengui el lector i intentar que senti allò mateix que m’agrada sentir a mi quan llegeixo una bona història. És com proposar un joc a algú i descobrir que no només hi ha entrat de ple, sinó que vol repetir. És una sensació meravellosa perquè, mentre gaudeixen, observen el món des del meu punt de vista, cínic i optimista alhora, cru però humà, sota la influència de tot allò que he viscut, llegit i vist al cinema i a la televisió. I les meves influències són moltes, tant del món real com de la ficció.