Oriol Canals: «El que ens queda d’una història no és tant el que ha passat, sinó el que ens ha fet sentir»

La medicina, la mort i els secrets del sistema sanitari es troben a El cinquè cor, un thriller en què Oriol Canals explora la fragilitat humana i defensa una literatura que vagi més enllà de resoldre un misteri.

Un cardiòleg de prestigi rep un diagnòstic que li canvia la vida just quan fa cinquanta anys. Aquell mateix dia, una capsa amb tres cors humans i dos espais buits posa en marxa un joc macabre. Aquesta és la premissa d’El cinquè cor, la novel·la amb què Oriol Canals s’endinsa en les ombres del món sanitari i construeix una història en què la vida, la mort i els interessos ocults conviuen sota una mateixa amenaça.

Però darrere de la intriga hi ha alguna cosa més. Canals reivindica el valor de la sanitat pública sense renunciar a assenyalar-ne les mancances, defensa la importància de la documentació i considera que els personatges han de tenir contradiccions i profunditat. Per a ell, la literatura de suspens no hauria de limitar-se a mantenir el lector pendent de la pàgina següent.

En aquesta entrevista a Oriol Canals per a Negra y Mortal, conversem amb l’escriptor sobre l’origen de la novel·la, els límits entre la realitat i la ficció, els seus hàbits d’escriptura i allò que espera trobar en una bona història.

Els hospitals, la fragilitat humana i la crítica social

Cesc Atero: Recordes el moment en què vas imaginar El cinquè cor? Quina va ser l’espurna inicial de la novel·la?

Oriol Canals: L’espurna inicial de la novel·la va ser la voluntat d’escriure un thriller ambientat en l’entorn mèdic. Sempre he pensat que és un escenari amb un potencial narratiu enorme, un autèntic caldo de cultiu per construir-hi una bona història d’intriga i suspens. Els hospitals són espais on conviuen constantment la vida i la mort, l’esperança i la por, i on sovint s’han de prendre decisions difícils en qüestió de segons. A més, és un món amb unes dinàmiques molt particulars, amb jerarquies, tensions, secrets i dilemes ètics que poden donar molt de joc des del punt de vista literari. M’interessava especialment explorar què passa quan, en un entorn que associem amb la cura, la confiança i la seguretat, apareix una amenaça que ho capgira tot. Crec que aquest contrast és molt potent i permet generar una tensió que atrapi el lector des de les primeres pàgines.

Cesc: La història fa coincidir el diagnòstic del doctor Barceló amb el seu cinquantè aniversari i l’arribada d’una capsa amb tres cors i dos espais buits. Què et va interessar d’unir aquests elements per posar la novel·la en marxa?

Oriol: El que em va agradar d’unir aquests dos elements és que, de cop, la història tenia tres comptes enrere en marxa. D’una banda, cal salvar la vida del doctor Barceló; de l’altra, descobrir de qui són els tres cors que li han regalat; i, finalment, esbrinar qui són les dues persones que encara han de morir per completar aquest joc macabre. I tot això passa al mateix temps, que és el que trobo més interessant. La Gabriela Palau i els Mossos d’Esquadra hauran d’anar lligant caps i resolent els tres misteris en una cursa contra rellotge. Volia que el lector tingués aquesta sensació constant que el temps s’acaba i que necessités continuar llegint per saber què passarà.

Cesc: Barceló és un cardiòleg de prestigi que passa a dependre d’un trasplantament. Creus que els personatges són més importants que la trama en una història?

Oriol: Crec que els personatges són el que dona vida a una història. La trama és important, però el que realment m’interessa és com viuen els personatges allò que els passa. En el cas de Barceló, m’atreu aquesta contradicció: un home acostumat a salvar vides que, de sobte, necessita que li salvin la seva. M’interessa veure com això el transforma, com afronta la por i com descobreix la seva pròpia fragilitat. Al final, el que ens queda d’una història no és tant el que ha passat, sinó el que ens ha fet sentir.

Cesc: Més enllà del potencial narratiu dels hospitals, què et va portar a endinsar-te en el món de la medicina i la sanitat?

Oriol: Suposo que tots hem hagut de passar alguna vegada per un hospital o per la consulta d’un metge i hem viscut situacions que no ens han agradat gaire. A mi m’ha passat més d’un cop, i sovint he sortit pensant que les coses es podrien haver fet d’una altra manera. A vegades és una espera massa llarga, una explicació que no acabes d’entendre o la sensació que ningú t’escolta. Són petites coses que es van acumulant i que et fan qüestionar com funciona el sistema. I, inevitablement, acabes pensant què canviaries tu si en tinguessis l’oportunitat.

Cesc: La novel·la aborda la corrupció mèdica i els interessos ocults. Hi havia des del principi una crítica social que volguessis plantejar o aquest fil va aparèixer mentre construïes la trama?

Oriol: Per la meva manera d’escriure, abans de començar una novel·la ja tinc força clar com comença, com es desenvolupa i com acaba. Per tant, sí, la crítica social hi era des del primer moment. Volia posar sobre la taula algunes de les mancances del sistema sanitari, però sense perdre de vista una cosa: em sento molt afortunat de tenir una sanitat pública i n’estic profundament agraït. Crec que una cosa no treu l’altra. Precisament perquè valoro tant el sistema que tenim, penso que també és important parlar d’allò que no funciona prou bé i que es podria millorar.

Entre el rigor mèdic, la ficció i el periodisme d’investigació

Cesc: Per construir l’entorn mèdic, quines fonts o especialistes t’han ajudat més?

Oriol: Per construir l’entorn mèdic he tingut la sort de comptar amb l’ajuda de dues grans professionals: la Georgia Sarquella, de Sant Joan de Déu, i la Sandra Rovira, de la Vall d’Hebron. Sense elles hauria estat gairebé impossible donar credibilitat a aquesta part de la història. La medicina és un món molt complex, on una sola paraula pot canviar completament un diagnòstic. M’han ajudat a entendre aquest món i a explicar-lo amb rigor. Els estic profundament agraït.

Cesc: Quan la precisió mèdica i les necessitats de la ficció no coincidien del tot, com decidies fins on seguir el rigor i on donar pas a la invenció?

Oriol: Crec que la meva feina com a escriptor és trobar l’equilibri entre el rigor mèdic i la ficció. Per mi és important que tot el que explico sigui creïble, encara que sigui una història inventada. No m’agrada enganyar el lector, i tampoc m’agrada sentir-me enganyat quan llegeixo. La ficció et permet imaginar moltes coses, però això no vol dir que tot s’hi valgui.

Cesc: La investigació implica la periodista Gabriela Palau i els Mossos. Què en penses dels periodistes davant dels casos criminals?

Oriol: Jo crec que els periodistes poden ajudar molt en una investigació criminal. És evident que cadascú ha de fer la seva feina, i entenc perfectament que a la policia li molesti que es publiquin segons quines informacions mentre estan investigant un cas. Però també hem vist moltes vegades que els periodistes han descobert coses que a la policia se li havien escapat. I això no ho podem ignorar. Al final, del que es tracta és de saber què ha passat realment, i si un periodista pot ajudar a descobrir-ho, benvingut sigui. Jo soc molt partidari del periodisme d’investigació, perquè crec que és necessari i que moltes coses no sortirien mai a la llum si no fos per aquesta feina.

Escriure al metro, Agatha Christie i les històries que comencen i acaben

Cesc: Has explicat que escrius al metro i ho has comparat amb jugar a Candy Crush. Què volies expressar amb aquesta comparació? Quina part de l’ofici —estructurar, reescriure, corregir— no es veu en aquesta imatge?

Oriol: Jo sempre dic que, si algú pot jugar al Candy Crush al metro, jo també hi puc escriure. És una manera de dir que qualsevol moment es pot aprofitar, però en cap cas ho comparo. Al metro escric i també penso molt en les històries, però hi ha tota una feina prèvia de documentació, entrevistes i estructura que faig fora. Escriure al metro és només una part del procés.

Cesc: Per als lectors que encara no et coneixen, com va començar la teva relació amb el thriller?

Oriol: La meva relació amb el thriller va començar quan era adolescent, amb els llibres d’Agatha Christie. Recordo que em fascinava la manera com aconseguia enganxar-me a les seves històries i fer-me sospitar de tots els personatges. M’encantava intentar descobrir qui era l’assassí abans d’arribar al final, tot i que gairebé mai l’encertava. Va ser amb aquelles lectures que em vaig enamorar del gènere, i la veritat és que aquest enamorament encara dura. Des d’aleshores he llegit molts altres autors i he descobert diferents maneres d’explicar històries de misteri, però continuo gaudint com aquell adolescent que no podia deixar un llibre a mitges perquè necessitava saber com acabava. Suposo que, en el fons, és això el que més m’agrada del thriller: que et desperta la curiositat i et fa voler llegir sempre una pàgina més. I ara que escric les meves pròpies històries, intento aconseguir que els lectors sentin una mica el mateix que sentia jo amb aquelles primeres novel·les.

Cesc: T’has plantejat crear una sèrie literària, amb un personatge o un entorn que reaparegui, o t’atrau més començar de zero amb cada novel·la?

Oriol: De moment no m’he plantejat escriure cap trilogia ni continuar cap de les meves novel·les. M’agraden les històries que comencen i acaben. Gaudeixo molt creant personatges nous i explorant mons diferents. He escrit sobre el món de la música, la medicina, els mitjans de comunicació o el mercat de l’art, i precisament això és el que m’atrau: descobrir nous escenaris i explicar històries diferents. Ara mateix no em veig fent una trilogia ni res per l’estil, però qui sap? Potser d’aquí un temps canvio d’opinió.

Cesc: A El cinquè cor t’endinses en el món mèdic i sanitari. Quina catifa t’agradaria aixecar en un futur?

Oriol: Ja tinc el guió de la propera novel·la preparat, però encara és aviat per explicar quina catifa aixecaré aquesta vegada. De moment, vull gaudir d’El cinquè cor, que m’està donant moltes alegries. Ja hi haurà temps per parlar del que vindrà.

Més enllà del misteri: què fa que un thriller tingui qualitat literària?

Cesc: Per acabar, en un thriller, què entens per qualitat literària més enllà de crear incertesa i fer que el lector vulgui passar pàgina?

Oriol: Per mi, la qualitat literària d’un thriller va molt més enllà de mantenir el lector enganxat. Evidentment, això és important, però crec que també cal una bona història, uns personatges creïbles i, sobretot, que el que expliques tingui algun sentit més enllà de resoldre un misteri. M’agrada que els personatges tinguin contradiccions, que no tot sigui blanc o negre i que el lector pugui entendre per què actuen com actuen. També crec que és important cuidar la manera d’explicar les coses, el llenguatge i el ritme. Al final, per mi, un bon thriller és aquell que no només et fa passar pàgines, sinó que, quan l’acabes, et deixa alguna cosa a dins i et fa pensar una mica.

Entrevista realitzada per Cesc Atero per a Negra y Mortal.

Agraïm a Oriol Canals la seva disponibilitat i el temps dedicat a aquesta conversa, així com a Neus Chordà la seva atenció i les facilitats per fer possible aquesta entrevista.